VALÈNCIA. Per a Magda Simó (la Jana, 1981), escriure no és un acte de fugida, però sí que ho és la història que ha volgut contar. A És naufragi, la novel·la amb què ha guanyat el Premi Lletraferit de 2024, una dona fuig en tren d’una vida aparentment normal. “Per a mi la fugida no és tant un viatge d'autoconeixement, com una necessitat i una vàlvula d'escapament. És covard en certa manera, però de vegades també és necessària i inevitable”, afirma l’autora.

Simó parla d’una fugida que no és només física sinó també emocional, motivada pels dols que no es poden explicar ni compartir: “Jo crec que el llibre no parla tant de les fugides com de les ferides. És una fugida per ferides que la protagonista no pot evidenciar, no pot resoldre, perquè són irresolubles i cronificades”.

A És naufragi, el dolor callat és una de les forces centrals. La protagonista, de la qual mai no sabrem el nom, arrossega un dol que no pot compartir amb ningú. “Sempre ens diuen que quan tens un problema, una desgràcia, que explicar-ho t'ajuda a portar-ho. Però què a quan no pots explicar-ho? Quan la resta del món no ho reconeix? Et fa qüestionar-te si és real o no”, assenyala Simó. “Quan es mor algú i ningú se n'adona que és per a tu, tu ets una víctima? No, tu has de fer la teua vida normal”.

Aquest doble dol —el desamor i una pèrdua que no es pot posar en paraules— construeix un personatge solitari, que carrega les seues pròpies culpes: “Les coses que li en a la protagonista venen d’un estat d’ànim propi, d’un problema seu i no extern. Volia desdibuixar la figura del marit perquè no semblara el responsable. Ell no té cap coneixement del que li està ant. I això també parla de la soledat”.

Relats dins del relat

L’estructura de És naufragi alterna la història principal amb relats breus que dialoguen amb la trama. Algunes d’aquestes històries estan inspirades en vivències familiars de l’autora: “Volia intercalar-ho amb històries antigues perquè sempre he tingut la sensació que les persones ens construïm amb aquests fragments. Encara que siga una història individual, és una història col·lectiva al final”.

Entre aquests relats destaca el de la Gila, una dona del seu poble que, segons conta Simó, “era dissident en un entorn rural”. També el conte sobre les primeres eleccions en què van poder votar les dones, que escriu pensant en la seua besàvia Maleneta. “Mai se'm va acudir preguntar-li si havia votat. Quan vaig veure el cens i vaig veure el seu nom, vaig pensar que seria bonic que hagués anat a votar. Com que no ho podia saber, m’ho vaig inventar. És la història que jo hauria volgut que fos”.

Erotisme des de la dissidència

La novel·la inclou escenes de contingut eròtic que, segons explica Simó, van sorgir de manera natural: “Volia que fos una cosa elegant, que no fos groguera. Hi ha parts més gràfiques, però volia insinuar més que mostrar. El sexe, al final, és molt bàsic. Tots fem el mateix i hi ha poques variables”. Més que una reacció contra els relats habituals de la sexualitat femenina, Simó defensa que ha escrit “des del punt de vista d’una dona i del plaer d’una dona”.

La protagonista manté una relació aionada fora del matrimoni, però l’autora no volia caure en simplificacions. “La història em va vindre perquè m'interessava el fet d'una persona que desapareix. Em vaig començar a preguntar per què fugiria algú si tot aparentment està bé. I la resposta era que havia conegut algú. Però no volia construir un relat tòpic d'infidelitat, sinó posar el focus en com ella viu aquesta experiència”.

També la cuina apareix de manera simbòlica en diverses escenes. “Jo cuine molt malament, però m'agrada molt menjar”, confessa entre riures. “La cuina és un acte molt sensorial. Quan estàs pastant o mesurant coses, el teu cap pot anar-se’n a altres llocs. El menjar és evocador. Tots tenim sabors d’infantesa que ens connecten amb moments concrets”. Per a Simó, aquestes escenes permeten crear un espai íntim, on el pensament i el record brollen entre accions quotidianes.

Premi Lletraferit

Tot i que és una figura activa dins del panorama literari valencià —col·labora al digital A Cau de Lletra i condueix una secció literària a la ràdio d’À Punt—, Simó assegura que no escriu pensant a omplir buits del sistema literari. “Jo escric sempre moltes coses diferents. Algunes em funcionen i les faig més llargues, altres no. Mai havia tret res del calaix. No tenia la necessitat ni d'exposar-ho ni de projecció”, confessa.

Va ser en aquest cas concret, animada per amigues, que va decidir presentar-se al Premi Lletraferit. “Jo escrivia per a mi. Però aquesta novel·la la portava temps covant. Vaig pensar: m’he de posar una data i acabar-la. I vaig presentar-me com un objectiu personal. Quan em van dir que havia guanyat, va ser una sorpresa. Ja estava contenta només de presentar-la”.

Amb És naufragi, Magda Simó ha construït una novel·la que fuig del soroll, que aposta pel silenci i per la paraula mesurada. Una història íntima, feta de dols que no tenen veu i fugides que no sempre tenen retorn. Una proposta literària valenta que recorda que, a voltes, la dissidència comença per prendre un tren sense mirar enrere.