VALÈNCIA. Un tobogan blau i buit. Un rètol de neó apagat i cobert de pols. Una piscina seca i plena de fulles. Així comença Fin de Temporada, el projecte de l’arquitecta valenciana Aida Navarro Redón i Leonor Martín Taibo, que investiga els parcs aquàtics abandonats a Espanya i Portugal. Un viatge a través de 41 parcs que aborda la ruïna contemporània més enllà del morbo urbex (Urban Exploration). L’objectiu: posar damunt la taula una pregunta incòmoda: com construïm, i per a què?
“Vaig començar fent urbex, eixa pràctica d’explorar llocs abandonats”, explica Navarro. “M’interessava veure què diu la ruïna d’allò que va ser. L’arquitectura que es deixa de costat també té coses a contar”. Així comença Fin de Temporada, un projecte que mescla documental, publicació i cartografia crítica, i que avui acumula més de 40 parcs aquàtics en desús documentats a Espanya i Portugal. “El primer que em va sorprendre va ser la quantitat. No m’esperava que hi haguera tants parcs tancats i mig desmantellats”, afirma. “Quan vaig començar a fer el mapa, vaig veure que açò no era anecdòtic, era un patró”.
Els parcs aquàtics, com a tipologia arquitectònica, són recents: construïts majoritàriament entre els anys 80 i 2000, van respondre a l’expansió del turisme i a la promesa d’un oci aquàtic massiu. Però, com apunta Navarro, “són espais pensats per a funcionar tres mesos a l’any. L’estacionalitat els mata. Si una temporada no obrin, és molt difícil que tornen a obrir mai més”. Aquest caràcter fràgil es va fer evident amb la pandèmia: “Després del 2020, molts no van tornar. I si tanquen, es queden ahí, congelats. Com una pel·lícula que algú va parar a mitges”.
Però darrere d’eixe paisatge de tobogans trencats i piscines seques hi ha una crítica més profunda: “Tenim quasi 200 parcs aquàtics en funcionament a Espanya, molts d’ells en zones de sequera crònica. És una contradicció enorme”. I afegeix: “És absurd construir infraestructures que necessiten tanta aigua en llocs que tenen problemes estructurals de gestió hídrica”.
“És una contradicció enorme: hem patit una crisi hídrica i, encara així, hi ha centenars de parcs d’aigua en marxa, molts en zones on l’aigua escasseja”. Segons Navarro, cada parc pot consumir “milions de litres d’aigua en una temporada. I sovint no és aigua que es recupere: s’evapora, es perd”.
El projecte no és només un catàleg de decadència estètica. És una crítica a un model territorial que associa oci amb grandiloqüència estacional. “Molts d’estos espais només funcionen tres mesos l’any. Això fa que la seua sostenibilitat económica siga molt fràgil”.
Per entendre millor el fenomen, el projecte classifica els parcs en tres tipologies: independents, dins d’hotels o càmpings, i piscines tematitzades. “Qualsevol piscina municipal amb dos tobogans ja compta com a parc aquàtic per a molts ajuntaments”.
Però Fin de Temporada no es queda en la denúncia. També construeix una narrativa alternativa: entrevistes amb treballadors, vigilants, veïns, especialistes en gestió hídrica i fins i tot propietaris. Una veu coral que acompanya el relat visual d’un paisatge en descomposició. “Ens han escrit persones que hi treballaven. Altres que havien anat de xiquets. Fins i tot escoles que volien ar el documental”.
Amb el d’INJUVE i el premi 2024 d’arquia/próxima, el projecte ha circulat per festivals, centres d’art i espais independents. Però Navarro Redón ho té clar: “No és només arquitectura. És una eina per a parlar de territori, de recursos, de memòria col·lectiva”. Una de les claus del projecte és fixar-se en el que habitualment no es mira. “Sempre parlem d’arquitectura de grans noms, de grans obres. Però el que realment transforma el paisatge són les arquitectures menors, les quotidianes, les efímeres”.
Quan van començar el projecte, el 2019, “encara no hi havia una consciència tan clara sobre l’emergència climàtica. Ara la societat està més sensibilitzada, però encara cal obrir més el debat”. Navarro considera que la qüestió no és només ambiental sinó també cultural. “La ruïna parla de com gestionem el que construïm. ¿Si no podem mantenir-ho, per què ho fem? Per què invertim diners públics en infraestructures que no poden sobreviure?”
Ara els agradaría preparar una segona fase al sud d’Europa: Grècia, Itàlia, Xipre. “El Mediterrani s’està convertint en el parc de vacances d’Europa. I això té un cost, ambiental i social. Volem mostrar que el problema no és només ací”. Perquè Fin de Temporada no parla de parcs. Parla de com dissenyem per a divertir-nos. I de com, potser, encara estem a temps de repensar-ho.
