Els sistemes d'estat del benestar que s'han construït a Occident, fruit d’un llarg procés històric i polític, es troben actualment en una situació de declivi. Esta crisi no només és econòmica, sinó que també afecta la confiança i la legitimitat de les institucions públiques. En este context, les ideologies turbocapitalistes, aquelles que promouen l’individualisme extrem i el rebuig a la intervenció pública, han trobat un terreny fèrtil per al seu creixement. Estes ideologies, que es presenten com una resposta a la crisi del sistema, es fonamenten en un descontent profund d’àmplies capes socials amb la pèrdua de poder adquisitiu, la davallada de la qualitat de vida i la manca de certeses que durant dècades havien estat majoritàriament garantides pels estats del benestar. 

Este fenomen s'observa de manera clara en situacions com les que va generar la Dana als pobles del sud de València. Molts veïns i veïnes, davant les pèrdues humanes i materials i la desprotecció viscuda, es qüestionaven per què paguen impostos si, quan més ho necessiten, l’Estat i la Generalitat – en definitiva, les institucions públiques – no responen amb l’eficiència necessària. Esta manca de resposta no només alimenta la desafecció, sinó que també contribueix al creixement del desig de vore desfet allò públic, com el rebuig que sent l’adolescent cap als seus pares en descobrir que no són les figures perfectes i idealitzades en les que havia confiat en la seua infantesa. I es dona la situació que,  davant la manca evident d’estructures de protecció social eficients, la resposta en calent és precisament fer desaparèixer dites estructures de protecció social. 

Al mateix temps, les ideologies turbocapitalistes, representades per figures com Trump als Estats Units, Milei a l’Argentina o Ayuso a Madrid, han aconseguit apropiar-se d’una part significativa del discurs de la desafecció popular. Estes figures es presenten com els salvadors que combaten  el comunisme fantasma, el vell espantall del “perill roig” que encara opera culturalment a pesar de la seua pràctica inexistència en la vida real, tot per alimentar una retòrica populista contra allò públic. Baix el pretext de lluitar contra una amenaça invisible, estes ideologies inoculen en les persones una profunda desconfiança envers l’Estat i els serveis públics. Però el que obvien estos discursos és que, paradoxalment, en este context de desprotecció, les mateixes capes socials que clamen contra l’Estat són també les que més necessiten de la seua existència i enfortiment. És a dir, el desig de desmantellar les estructures públiques s’està trobant amb una fam creixent d’estes mateixes estructures, que sols necessita ser assumida per part dels qui les necessiten. Esta contradicció, esta paradoxa, és una de les claus de la tensió política i social actual i el que s’amaga baix la suposada polarització alimentada pels algoritmes de les xarxes socials.

Segons el filòsof Slavoj Žižek, la nova línia divisòria del capitalisme global no a entre esquerra i dreta, sinó entre allò públic i allò privat. Esta divisió, que sembla cada vegada més evident, s’intensifica en un moment en què la pèrdua de confiança en les institucions democràtiques es troba acompanyada de la creixent influència de models alternatius. Xina, sobretot, ha aconseguit posicionar-se com la nova potència econòmica emergent, impulsada per la decadència d’Occident. El règim xinés, històricament aïllat en la seua pròpia bombolla, ha encetat una estratègia d’obertura mundial mitjançant el soft power. A través de les xarxes socials, busca mostrar a la població occidental com de bé es viu en el seu país i les bondats del seu model econòmic, un híbrid entre el capitalisme de mercat i la propietat pública dels mitjans de producció dirigida amb mà ferma per un partit únic d’orientació socialista. Esta estratègia contrasta amb la imatge d’un Occident en declivi, amb el seu sistema de benestar erosionat i les classes mitjanes cada vegada més empobrides. En este sentit, Xina està entrant en la conversa mundial, tímidament de moment, però amb capacitat de plantejar la batalla cultural, tant o més com ho fa la ideologia d’extrema dreta. Xina s’ofereix com una alternativa al model occidental, afavorint el poder de l’Estat com a garantia de creixement, estabilitat i ordre social.

En este escenari de crisi del sistema occidental i d’auge de les alternatives estatals com la xinesa, la democràcia liberal com a sistema polític es troba en una situació de gran perill. La crisi de confiança en les institucions democràtiques i la creixent influència de models autoritaris d’èxit econòmic i social posen en risc les garanties individuals i col·lectives que es consideraven inherents als estats democràtics. I és que, entre la pauperització de les classes mitjanes occidentals i la promoció d’un model xinés basat en l’Estat fort, la democràcia liberal sembla perdre terreny.

El camí cap a una possible solució a per tant per una recuperació de les estructures públiques. Els atacs contra l’Estat, en lloc de resoldre els problemes els agreugen, com més es profunditze en el desmantellament de les estructures públiques més s’evidenciarà la seua necessitat per donar cobertura i protecció a la ciutadania. Serà cada volta més clara la necessitat d’un Estat més fort, més implicat en l’economia, en el món laboral, en les vides quotidianes de la seua ciutadania. L’evidència de la creixent fam d’Estat és clara: no es tracta només d’una qüestió de rebuig als mecanismes de protecció pública, sinó d’un clam per més respostes, més protecció social i més cures. El rebuig a allò públic és, per tant, una contradicció en si mateixa, és la paradoxa, ja que les persones continuen necessitant, cada volta més, allò que només l’Estat pot proporcionar.

Així, en este context de decadència dels sistemes de benestar occidentals i d’auge de les alternatives estatals autoritàries, es fa evident que el model de futur no pot ser el desmantellament del sector públic, sinó la seua reconfiguració per fer-lo més eficient, més pròxim i més adaptat als nous temps. L’única forma de fer front als nous reptes globals, tant socials com econòmics, a per un fort compromís amb allò públic, amb la protecció social i amb l’Estat com a garant d’un futur millor per a tots.

En definitiva, les actuals ideologies turbocapitalistes estan malinterpretant la resposta popular davant la crisi: el rebuig a l’Estat que estan alimentant se’ls girarà en contra per la llei del pèndul, ja que el que realment s’amaga darrere del descontent i la desafecció és una fam, encara no ben entesa, per una versió renovada, més robusta i eficaç d’este Estat, que siga capaç de garantir el benestar social, les cures i la seguretat que la ciutadania necessita per afrontar els desafiaments de la societat actual. Superar la contradicció d’esta paradoxa no és una possibilitat, és una necessitat urgent a la que aboquen inexorablement les actuals condicions materials del sistema. És qüestió de temps que es done el tomb.